Ari Kiss

Hi havia un violí. Restava en un racó de l’habitació, silenciós. Al costat, reposava el seu arquet. Feia temps que ningú havia tocat aquell instrument. Feia temps que ningú havia fet vibrar aquelles cordes, emetent el so, aquell so que sembla tenir vida pròpia, net, capaç de clavar-se’t a l’ànima com mil ganivets.

No era un instrument car. No era, ni molt menys, un Stradivarius ni res semblant, en absolut. Era un trist violí de principiant, amb el pont llimat per a que sonés decentment i amb un tros de paper doblegat a la celleta per a que la corda de sol no trastegés, la fusta no era la gran cosa i el vernís no era el millor, però es notava que havia estat tocat. Restes de resina blanca cobrien el cos de l’instrument.
Les cordes eren bones però velles i desgastades. Estava molt desafinat. S’haurien de canviar en el cas que algú es decidís a agafar aquell maltret instrument de nou.

L’arc tampoc era bo i també estava desgastat. L’havien destensat abans de deixar-lo per a no tornar-lo a agafar.
Aquell instrument podia fer meravelles. Tots els instruments, siguin cars o barats, siguin vells o acabats de comprar, tenen el seu so particular, la seva firma, el que els fa únics i especials. El seu so, la manera en que el la i el si, el mi i el sol sonen en els seus cossos, la manera en que vibren. De vegades es imperceptible, si en sents un i després un altre i un altre... probablement mai ho notaràs si no tens una oïda impecable, però el que toca aquests instruments se n’adona a l’instant. La calidesa dels greus, l’expressivitat dels aguts, la capacitat de fer vibrar les notes... el propietari d’aquell violí s’ho havia passat bé, havia sentit què és la vida a través de l’instrument, havia sentit i havia transmès tot el que ell era a través d’aquelles efes tant ben dibuixades, a través de la vibració de quatre cordes, la vibració d’un món sencer, el món que es crea quan aquest instrument sona sota la teva barbeta, tan se val si ets bo o no, tan se val quines cançons siguis capaç de tocar, tan se val que toquis alguna peça d’algun gran compositor o toquis un exercici del llibre que el professor de torn t’hagi fet comprar, no importa. Agafar el violí, l’arquet ben tensat, les cordes afinades, acostar l’arquet a la corda i moure el braç. El so que surt llavors és el que et dona vida, el que et permet sentir mentre la teva ment es buida i els pensaments queden substituïts per la vibració del so del violí.

Aquell violí, aquell violí que feia tant que no era tocat per ningú necessitava estar damunt l’espatlla d’algú disposat a fer-lo sonar. Necessitava que li pitgessin les cordes i el fessin cantar amb alegria, potser amb tristesa, però que el deixessin cantar, parlar, expressar la seva soledat, expressar el seu abandó, els seus bons records. Necessitava que el cuidessin, el mimessin, el netegessin de l’anterior resina per a posar-n’hi de nova, necessitava que li canviessin les cordes i l’afinessin, necessitava tornar a trobar-se amb l’arquet una vegada més, o com a mínim que li pessiguessin les cordes amb l’encantador i juganer pizzicato. Però no podia ser qualsevol. Necessitava al seu propietari, el que l’havia comprat amb tanta il·lusió, el que l’havia cuidat fins que un dia no va tornar. Podia ser qualsevol, però només un en tot el món el faria sentir complet. Només un en el món coneixia cada racó, cada truc, per a fer-lo sonar com es mereixia. Qualsevol ho podria aprendre, però cap d’ells hauria aprés a tocar, des del principi, amb ell i cap seria amb el que el violí va aprendre a ser tocat.

Lluny d’allà, a milers anys llum, potser, un noi restava immòbil davant del món. Els dies i els mesos havien passat i ell no s’havia mogut. La seva tomba era fosca, però no importava, tot ell havia passat a ser un no-res. Un cos buit que era incapaç de sentir la foscor que l’embolcallava.
La mà, la mà estava quieta amb un rictus etern. En aquella mà hi faltava alguna cosa, l’única cosa que en vida l’havia fet sentir complet. El seu violí, ell l’havia abandonat amb la vida i ara, en la mort, el trobava a faltar.
Mai es tornarien a ajuntar, el noi, de no més de vint anys, havia acabat amb la seva vida, el violí restaria abandonat com a record d’aquell que el va tocar i amb el temps, que el destrossaria irremeiablement, seria llençat, s’hauria convertit en un tros de fusta inútil. Potser llavors es tornarien a trobar... o la horrible mortalitat de tot el que un dia ha tingut vida, se’ls empassaria per sempre més.

Ari Kiss