Ari Kiss

Avui us vull parlar (o intentar-ho) d'una de les coses més doloroses que últimament he experimentat. 

Fins fa cosa d'un any, no havia pensat mai en algú fent-me mal, una vegada i un altra, algú manipulant-me o creant algun tipus de ferida que anys i anys després, encara restaria oberta. 

Era conscient de que existia, de que hi havia gent així al món, però jo estava segur de que al meu voltant no passava, de que ni jo ni els meus amics, coneguts, havien viscut mai coses semblants ni era conscient de tots els sentiments contradictoris que podien existir dins d'una situació com aquesta, tots a la vegada... Era ruc. 

Sóc extremadament privilegiat. Ningú que m'importés m'ha jutjat per ser qui sóc. Per sort, vaig poder escapar del bullying de manera bastant efectiva durant els meus dies d'escola i d'institut. He tingut bons amics al llarg del temps, en general. Cap parella tòxica. Sempre he pensat que jo sóc el meu pitjor enemic, perquè sent justos, el mal que m'he arribat a fer a mi mateix, ningú ho hagués pogut fer. 

Tot i així, la toxicitat, la manipulació, no estaven tant lluny de mi com em pensava. Fa uns mesos, vaig estar involucrat amb una amistat... "perillosa", diguem-ne. On la manipulació (o l'intent de manipulació), les paraules triades especialment per a fer el mes mal possible, l'intent constant d'ensorrar l'autoestima... eren el pa de cada dia. El que em va fer a mi, suposo que ha tingut algun efecte, tot i que jo no era el seu principal objectiu, el que vaig veure que feia a altres amics, això em va fer... això em va costar processar-ho. Com algú era possible de fer tot això? Però... aquí hi havia més. Em va fer atuarar-me, durant mesos, tota la informació que havia agafat, l'analitzava... fins que algú li va posar nom per a mi. Aquest comportament era abusiu. 

Va ser extremadament difícil posar aquest nom "abús" a un comportament que tenia algú a qui jo estimava molt. La paraula abús és molt forta, comporta moltes coses. Demostra la teva pròpia vulnerabilitat, implica que no ets immune a les paraules i a les accions dels altres, comporta una falta de... criteri per triar amb qui et relaciones... o això és el que et fa sentir trobar-te al mig d'alguna cosa així (ara sé que no és culpa del meu criteri, igual que no he jutjat mai el criteri de ningú que es trobava en una situació abusiva). 

Durant una temporada, en la que d'alguna manera em negava a classificar el que estava veient era abús, vaig estar investigant sobre el tema i, lògicament, el comportament d'aquesta persona era realment abusiu. Ara em fa pànic trobar-me'l, la veritat, perquè desperta en mi molts, molts sentiments molt difícils d'acceptar que es poden sentir a la vegada. Sento por, però també estic extremadament enfadat pel que feia i fa a amics meus molt propers, l'estimo molt, encara, perquè en el fons és un pobre desgraciat amb el que he passat molts moments, bons i dolents, em fa pena també. I sentir coses tant contradictives, és confós i cansat. 

Bé, doncs, seguint amb les coses i com van anar, aquesta persona abusiva i jo ens vam distanciar. 

Aquí m'agradaria fer un incís. Sóc una persona molt emocional, em regeixo per les meves emocions, encara que sóc capaç de pensar lògicament, és clar. Tot i així, no sé què sento la majoria de vegades, només un tumult de sensacions, a les que no sóc capaç de posar nom ni motiu. Ha estat així des de fa molt, molt de temps.  De vegades penso que les emocions que no sé d'on venen, a les que no puc posar lògica en elles, les enterro al fons de tot i allà es queden, sempre al fons de la meva ment, mai sentides plenament, per tant mai superades. 

Al distanciar-me d'aquesta persona, vaig seguir amb la meva vida, intentant no sentir res, no pensar res més sobre la paraula "abús".  No estava al davant de la meva ment, però va tornar a sortir quan vaig observar certes interaccions entre dues altres persones que també estaven en la meva vida i... era abús de nou. Jo no estava al centre d'aquest, altra vegada, però estava al mig de la situació. Va ser estrany. Dolorós.  Vaig haver d'amenaçar en trucar a la policia sobre la persona que estava fent mal a l'altre i fins avui, no estic segur de que no haver trucat fos la millor decisió pel benestar de la víctima. Em sento culpable per no haver estat capaç de parar-ho. Ara ja ha passat. La víctima i l'agressor ja no estan en la vida de l'un i de l'altre, per sort, però no per  res del que jo he fet o deixat de fer. 

Aquest darrer acte d'abús sobre algú altre tant proper a mi, va ser horrible, perquè va obrir les portes de la meva ment (allà on guardo totes les coses que no tenen lloc a les estanteries ordenadetes del meu cervell) i adonar-me de que algú molt, molt proper a mi durant la meva infància em va fer coses molt, molt dolentes. 

Des de fa anys que vaig començar a parlar del que havia viscut a mans d'aquesta persona bastant obertament. A teràpia, a casa, amb la parella amb la que porto més temps... ho havia parlat amb bastanta gent, sense donar-hi molta importància. Em sentia traït d'alguna manera per aquesta persona, no mentiré. Sentia que no m'havia dit mai la veritat i que m'havia negat moltes de les meves experiències amb ell. Les minimitzava, suposo. Exposar a un nen de set anys a pornografia no és normal. Masturbar-te davant d'un nen de vuit, tampoc és normal i molt menys excusar-ho dient que és una cosa que els "homes" han de fer de vegades per relaxar-se quan tenen molta tensió acumulada. Forçar a un nen d'onze anys a dutxar-se amb tu per "estalviar aigua" i fer una classe sobre l'anatomia masculina mentrestant, no és normal.  Explicar amb detall com dues dones o dos homes tenen relacions sexuals a un nen de deu anys (encara que aquest pregunti), no és normal, no en detall. Però el cas és que jo ho veia normal fins fa uns dos o tres mesos. 

L'abús emocional que havia observat en la meva vida aquests darrers mesos, l'intentar buscar informació i recursos sobre aquest abús, em va dur a llegir sobre molts tipus d'abús. El físic, l'emocional, verbal, financer, sexual. I... i quan vaig veure que l'abús sexual no necessitava de contacte, que podia ser realment dolorós per la víctima de totes maneres. Que jo coneixia i estimava a aquesta persona i que aquesta persona havia usat la confiança, l'amor  i l'admiració que sentia per ella per la seva propia satisfacció sexual i que se n'havia sortit amb la seva, havia aconseguit convencer-me de que no m'havia fet res dolent... i que si hi havia alguna cosa dolenta (sobretot en la meva vida sexual, però també en molts altres aspectes) era culpa meva. I l'odio i li fotria una pallissa i a la vegada el segueixo estimant i m'odio a mi per estimar-lo i em fotria a mi la pallissa però ja m'he fet prou mal a mi mateix i no puc canviar el passat. 

Ningú m'havia dit com de dolenta realment era la situació. En part perquè no crec que molta gent vegi clar que això de l'abús sexual infantil és complet encara que no hi hagi contacte entre l'infant i l'adult. En part, crec que és per la manera en la que tinc de parlar d'aquestes coses que em fan tant de mal i és que no dic com de doloroses són, de vegades perquè ni tan sols jo ho sé. Pel que fa la psicòloga, abans de que no me la pogués permetre, estavem treballant en el tema i suposo que ella esperava que jo fos qui se n'adonés. Bé, ho he fet, però ara no la tinc a ella per ajudar-me. 

No estic passant un bon moment. Tinc molta ansietat, no puc dormir, em sento molt, molt trist. L'únic que puc dir és que per fi ho puc sentir, ho puc preocessar i, al llarg del temps,  superar i aprendre a viure-hi.  

Espero que si algú ha viscut alguna cosa semblant, us trobeu bé, de debó.