Coses vàries
Què és això de ser impossible?
A l’inici d’aquesta web hi ha una frase “ser impossible et permet aconseguir l’impossible”. El sentit de la frase no és meu, és d’un dels llibres de l’Anne Rice, de les cròniques vampíriques, Lestat el Vampir, és el llibre en concret.
Aquest llibre, d’alguna manera va despertar un sentit d’individualitat molt gran en mi. Va ser una d’aquelles lectures que t’impacta però, més que això, també et canvia la vida.
El personatge que diu aquesta frase és el Nicolas, li diu al Lestat, el protagonista. Probablement en Nicolas és el meu personatge preferit de tota la sèrie de llibres que fins ara he llegit, tot i que només surt en un tros no gaire gran d’un llibre on no és més que el personatge que dóna suport i contrasta amb el Lestat. És un violinista, un rebel per ser rebel, algú amb molta foscor a dins. La manera en que l’Anne Rice va descriure el so del violí, però, va fer que jo volgués aprendre’n i, de fet, vaig aconseguir estalviar per l’instrument i vaig estar fent classes durant uns mesos, tocant en una orquestra amateur en el procés.
Probablement n’hagués fet més de classes, hagués aprés a tocar el violí millor, però el professor era insuperable i va marxar.
El canvi més gran va ser, de totes maneres, provocat per aquesta frase.
Des de feia temps em sentia diferent. No només em sentia diferent a les noies de la meva edat, era de tothom. No encaixava enlloc. Passava de les classes (en aquell moment, encara anava a l’institut), no trobava res que m’inspirés a estudiar i a tenir una visió del meu futur. Només pensava en aprendre coses, aprendre moltes coses fora de l’institut. Estava deprimit, no ho negaré. Feia molts anys que arrossegava una depressió molt gran, però era més que això perquè no volia quedar-me a casa sense fer res, volia aprendre, llegir i veure món.
La manera en la que aprenia a classe no em satisfeia, no ho sentia. Em sentia impossible. Era impossible pels professors, que no aconseguien motivar-me i que fes els deures o escoltés a classe. Em sentia impossible a casa perquè no podia parlar amb ma mare sense explicar-li que no volia estudiar, i ella no ho volia sentir. Era impossible amb els amics, perquè mai em sentia proper a ells. I llavors vaig llegir aquesta frase, murmurada a l’orella per un violinista boig i encantador, impossible, a algú que també era impossible.
Si, em va encantar i em va donar esperança de que algun dia podia fer alguna cosa que valgués la pena. Encara no sabia què, ni ho sé ara, però m’agrada per on va la cosa. Faig coses que em fan sentir. Potser no sóc especialment bo en res, potser no guanyo diners, per ara, amb el que faig i sóc impossiblement llepafils amb el que estic disposat a donar o no a canvi de diners (m’explico, no estic en desacord a tenir una feina de merda, amb un sou de merda i molta càrrega de treball, sempre i quan aquesta feina em permeti seguir fent el que faig que em fa sentir). Al cap i a la fi, només tinc el títol de la ESO perquè sóc impossible i ni d’això m’ha donat la gana d’empenedir-me’n.
No crec que hi hagi massa gent sense un toc d’impossibilitat, de dissidència. Hi ha que ho mostren més obertament o que no ho fan. Tothom pot fer l’impossible, només cal la inspiració i l’oportunitat d’adonar-te del que t’importa de debò.
L'embolic de Le Chat Étrange
Què passa quan tens una gran idea, però no saps com fer-la realitat
Vaig obrir una botiga de roba per internet. Horror. Real horror.
A veure què penseu de la idea? Roba feta a mà, a Barcelona, no a la Xina o a Bangladesh. Amb teles biodegradables, intentant no causar més mal del necessari al medi ambient. Al contrari que la majoria de botigues que es centren en això, nosaltres volíem portar la moda alternativa a l'equació. És a dir, al mercat ja hi ha certa roba que és conscient del problema que això de la fast fashion comporta, però no tantes marques o botigues alternatives que ho facin. Vam dir pensar que era un bon lloc on començar. Clar, els preus pujaven, així que volíem donar una mica l'experiència de "luxe" a la gent que comprés, ja que en un principi res baixava dels 80€.
Ventes
Dues en un any i mig a través de la pàgina web. Algunes més en fires, però no massa. Això no ens donava per mantenir la pàgina web oberta, així que vam tancar-la i ara tot està a la venta a la pàgina web de Sons of Lilith, que ja que promociona els treballs de gent LGBT+, ens deixa vendre allà, donant part dels beneficis a l'associació.
Què va anar malament?
Crec que el pitjor va ser llençar-nos a la piscina sense saber ni com fer un pla d'empresa, sense tenir ni idea de com posar preus, sense saber com era d'important el màrketing on-line per una botiga a internet, i no tenir ni els recursos ni la capacitat de millorar aquest tema. No saber com administrar correctament els diners tampoc va ajudar i el banc no ho va apreciar.
Vam buscar ajuda a Autoocupació i tot i que crec que és un gran recurs, potser ja era massa tard per a nosaltres. Per sort, ens van ajudar a poder pagar el crèdit gairebé en tota la seva totalitat i ens van ensenyar quina era la crua realitat de l'Autònom. També vam tenir la oportunitat de participar en diversos cursos gratuïts, vam aprendre a fer plans d'empresa, canvas, tot això i de tenir un mentor que ens va ajudar a adonar-nos de què era realment el que estàvem fent i el que volíem fer. Tot i això, ja no vam poder salvar l'empresa.
Les coses que he aprés
He aprés que no va ser un error. Potser no va anar bé i vam perdre molts diners, però no ho crec. Durant aquest temps en el que vam estar oberts i semblava que tot se n'anava per la borda vaig aprendre que els diners no són tant importants, que s'ha d'estar preparat abans de fer res, que estava més interessat en promocionar als artistes del col·lectiu GSD, que el que m'apassiona és escriure i actuar, que res és un error, només una manera d'aprendre a fer les coses d'altres maneres, que hi ha recursos i que s'han d'aprofitar. M'ho he passat molt bé, fins i tot quan pensava que res tenia solució i els múltiples atacs de pànic.
Le Chat Étrange és realment mort?
Le Chat Étrange no és mort, no del tot. Potser sí com ho vam veure en un primer moment. El que no ha mort són els nostres ideals ni la roba que, com ja he dit, segueix a la venta amb grans descomptes. Le Chat Étrange és un projecte que porta més de deu anys en marxa. Va canviant, però mai m'ha deixat. He de pensar què fer. Quin és el proper projecte que vull portar endavant i, amb tot el que he aprés i amb tot el que encara he d'aprendre, potser algun dia, anirà bé i creixerà fins a convertir-se en alguna cosa més que un altre projecte que ha fallat.
He decidit que mai a la vida em penediria de res del que fes, a no ser que fes mal a algú altre innecessàriament o de manera egoísta. Això no és diferent. No he fet mal a ningú. No penso perdre'm en aquest suposat fracàs.
Procès d'escriure una obra de teatre
Podent-se dir també, ajuda, he d'escriure una obra de teatre
Amb Haus of Lilith-Teatre, cada any estrenem una obra de treatre, normalment escrita per mi. Hem fet Desviats i El Vici Anglès, que no han anat malament. Les dues són meves, però n'he escrit d'altres que no han passat el sedaç o que no s'han pogut dur a terme per diferents motius. En primer lloc, fem les meves obres perquè Haus és un projecte dins de Sons of Lilith (que dona suport a artistes del col·lectiu GSD), i per tant, fent les meves obres, em donen suport a mi, no només com a actor i director, també com a autor. En segon lloc, les obres són pròpies perquè és molt difícil trobar una obra que sigui del teu gust, s'ajusti a la quantitat d'actors i actrius disponibles i a sobre que tingui certa temàtica LGBT+.
El fet és que normalment tinc una agenda pel que fa a les obres. Durant l'estiu acostumo a escriure-les, a la tardor busquem actors, actrius i jo em plantejo com portar-la a escena, potser comencem a fer alguna llegida. Ja a l'hivern assajem setmanalment i, finalment, a la primavera, l'estrenem. Més o menys aquests serien els temps amb els que em sento còmode fent les coses. Si surt la oportunitat de repetir-la, ho fem mentre començo, com a mínim jo, a treballar amb la següent.
El cas és que aquest estiu ha estat complicat. Va començar amb la mort de la meva àvia, l'organització del banquet de Belzebú, assajos per els shows drag i el meu estat mental no ha estat massa bo pel que fa a escriure ficció. Això ha portat que siguem a l'octubre i encara no tingui acabada ni una obra (normalment n'escric un parell per a que els actors i actrius participin en la tria de l'obra que més els convenci).
Pel que fa al procès d'escriure no acostuma a ser complicat. Normalment començo amb alguna petita idea que em ve al cap, l'escric i la plantejo, aquesta idea, descric els personatges (normalment ja tinc una idea de la gent que vol actuar) i llavors començo a escriure. No em porta massa temps, i dir això no m'és fàcil. Una vegada vaig agafar una obra i al pròleg deien que era una gran cosa que l'autora no hagués trigat més de tres mesos en tenir-la... el cas és que jo amb un parell de tardes (unes vuit hores) acostumo a tenir alguna cosa decent. Crec que es nota que trigo poc, però no puc estar-me tres mesos amb les mateixes vint pàgines, no sé com s'ho fan... De debò que no ho dic per fardar, més aviat al contrari. M'agradaria poder estar tres mesos repassant un dels meus textos, però no puc. Potser llavors si que podria dir que he fet una obra mestra... o faria un maleït desastre. Mai se sap.
El cas és que ara no puc fer-ho així, no em surt. Tinc la obra a mig fer i no m'agrada gens. Sento que podria donar gràcies si fos mediocre, però és que no arriba a mediocre. És, simplement, horrible. I no sé ni com continuar-la. I és la primera! N'he d'escriure un altre i no sé ni com posar-me per a que no em surti un desastre. El cas és que no tinc tres mesos per acabar-les. Ho he de fer en el proper mes, com a molt.
Ajuda, si us plau... idees?
La Mort i la pròpia mortalitat
Un d'aquells temes incòmodes i dels meus preferits
Si heu mirat la secció de Relacions Humanes haureu pogut veure que fa poc es va morir la meva àvia. Li he dedicat un article perquè s'ho mereix. La mort no és un concepte que hagi estat absent de la meva vida des dels 13 anys.
Al 2009 vaig perdre al meu pare. Va ser de cop i volta i és possible que aviat faci un article sobre ell també i el dol complicat que vaig passar a causa de la seva mort. Ara ja estic bé, per sort, però va deixar una gran marca en mi la seva mort i totes les que han vingut després.
He perdut a molta gent. Alguns molt joves, d'altres plens de dolor o tranquilitat. He conegut diferents tipus de mort. He viscut dols complicats, dols que han passat volant. Algunes persones properes a mi que han mort i no he sentit absolutament res, tot i estimar-les profundament.
No sé si és per les pèrdues que he tingut però realment no sento por a la mort. Sóc perfectament conscient de la meva mortalitat però tinc la sort de poder-la mirar als ulls sense immutar-me. Tampoc puc dir que cregui en res. La mort normalment està embolicada en la fe, o en l'esperança de la fe. En que hi ha un més enllà o que la gent no desapareix del tot. Jo no crec en res. No sé què hi ha, així que potser em podria considerar agnòstic, però realment, quan ho penso fredament, si no hi hagués res, no em fa por, tampoc.
Aquí es pot entrar en diversos debats: què és el res? Per a mi, el res és una cosa que no es coneix en vida, sinó que és un concepte que els vius poden fer servir per parlar de la mort. SI no hi ha res, tampoc hi ha res que commogui, no hi ha res que sentir, ni por, ni alegria, ni tristesa, ni anyorança. No hi ha cap sentiment, no hi ha cap sensació. AIxò és un res. I quan estàs dins del "res" res importa, així que per què tenir por de la mort? (Aquesta és la meva petita i vaga explicació del que sento al pensar en el res i en la mort).
La por real, no és per la mort pròpia, no per mi. És la por de la mort dels que m'importen. És la única que probablement sentiré i que ja he sentit masses vegades, i tot i així, el dolor no és massa gran. Mai ho és. No sé si sóc immune a certes coses, però des del dol del meu pare, no sento massa dolor.
Al final, el que tinc més clar que el concepte de la mort i tots els rituals que involucra, tot això, són coses pels vius. He vist bastants cadàvers, n'he tocat un parell, probablement més que la mitjana. He estudiat tanatopràxia i tanatoestètica, cosa de la que penso parlar en algun altre article. He tingut la oportunitat d'arreglar a algú molt proper a mi per a la vetlla.
No dubto que d'altres tinguin una opinió diferent a la meva. Potser havent estudiat o treballat del mateix que jo, fins i tot. Només crec que la mort és una cosa de la que no podem escapar i que la nostra societat amaga. Amaga darrere de funeràries, amaga darrere de vidres als tanatoris, amaga en les converses, escapa dels que passen pel dol, moltes vegades. Entenc que la gent senti por a la mort. Potser aquesta por és una de les coses que ajuden a mantenir algú en vida, algú que sent dolor i el vol apagar amb la mort. Només diré que hi he estat aquí. He volgut fugir. He volgut morir, però també una de les coses que m'han ajudat més a voler viure és el saber que no he de tèmer a la mort. Arribarà, perpo mentre no arribi i m'hagi d'enfrontar amb el res, sento. Sentir pot ser terrible o pot ser meravellós.
Si us plau, si penseu en el suicidi, si voleu fer-ho, no us costa res demanar ajuda. Ja està tot perdut, no, si estàs en aquest punt? No perdeu res per demanar ajuda. De debò, val la pena. Per matar-vos, sempre us podeu matar, però demanar ajuda... ara és el moment si esteu en aquest punt. L'ajuda no és màgica, però ho pot semblar, de vegades. Truqueu al 024, estigueu en un punt crític o només tingueu la idea. És important. Sou importants i us mereixeu una altra oportunitat.
Síndrome de l'impostor
Quan sents que res del que fas s'ho val
Us ha passat mai això de sentir que no hauríeu d'estar fent o intentant fer alguna cosa? No confiar en que les nostres habilitats són prou bones, que estem en un lloc on, en el fons, no pertanyem?
A mi em passa. No tinc estudis superiors, em vaig quedar amb la ESO, perquè no vaig poder acabar ni el batxillerat. Durant aquests deu anys que he estat sense estudiar regladament, he pensat moltes vegades que els meus somnis són massa per mi. Que no tinc les capacitats necessàries, quan en realitat i objectivament, les tinc o, amb esforç, les puc arribar a tenir. Aquesta web n'és un exemple.
Encara que crec que ho sentiria igual encara que hagués estudiat a la universitat. Potser ho sentiria igual amb dues carreres, tres màsters i un doctorat. Crec que no té tant a veure amb els diplomes, amb els cursos, amb l'experiència. Té a veure amb la visió que tinc de mi mateix.
Per exemple, a l'hora de fer el meu darrer currículum, el que està actualitzat, no creia que mereixés posar que havia estat director d'una botiga de moda perquè al capdavall la botiga no havia anat bé, perquè en realitat la meva feina no havia estat tanta... qualsevol excusa és vàlida. Tampoc m'agrada posar que tinc un nivell avançat d'anglés, perquè al capdavall l'he aprés a la meva bola, amb internet, mirant vídeos, escoltant música... o posar que estic aprenent francès. El meu nivell pot ser baix, encara, però acostumo a entendre i a poder respondre coses bàsiques en aquest idioma.
Vaig ser director d'una botiga/marca de roba. TInc un nivell avançat d'anglés, l'entenc perfectament, en gairebé tots els accents, l'escric bé, tot i ser tímid i costar deixar-me anar, puc parlar-lo perfectament. I si, estic aprenent francès. Puc posar això en el meu currículum sense estar mentint en absolut.
També em passa amb les obres de teatre. Normalment les escric jo mateix i mai penso que són prou bones. No us podeu imaginar les sorpreses que m'enduc quan a l'estrena, la gent riu, plora, s'ho passa bé, li agrada, mentre jo, cinc minuts abans de començar pensava que serien un desastre i que la gent, si aplaudia, ho faria per pena. I després m'ho llegeixo, m'ho miro fredament, i si no penso que ho he fet jo, trobo que és bo!
Mentre no em pugui permetre anar a teràpia seguidament durant una llarga temporada, crec que ho seguiré sentint així, amb tot el que faci. Crec que al final, potser t'has de parar i mirar la teva feina des d'una altra perspectiva. Realment series tant dur criticant-la si la feina que jutges fos feta per algú altre? Un amic, potser? Jo no ho crec. Potser no soluciona el problema, perquè en el fons sempre tens la veueta que et diu que no ets prou bo, però com a mínim et dona perspectiva.
Per què la salut mental és tant important
Segons la meva humil opinió
Avís: Aquí tracto temes com la depressió, intent de suicidi, etc. Si això son temes que us poden fer mal, si us plau, no seguiu llegint, no val la pena.
Fa molt, molt de temps que no conec a ningú que no pateixi d'algun problema de salut mental. En la majoria es manifesta majoritàriament en depressió, però hi ha més a dins, altres transtorns que moltes vegades, no reben el tractament que es mereixerien.
Per què he de pagar més de 250 euros al mes per tenir una teràpia constant (que és el que el meu trastorn demana) o esperar tres mesos per a poder assistir a una consulta d'un psicòleg per la seguretat social en que no tinc assegurat el tractament constant que necessitaria perquè estan carregats de feina fins a les celles? O tenir una visita al psiquiatre cada sis mesos?
Aquest és el gran problema, no la gent que hi treballa, que estic segur no tenen més espai per nous pacients. El problema és que no n'hi ha prou gent perquè fins fa no res, això de la salut mental era per bojos, per gent que no té contacte amb la realitat i ja està. Donem els serveis bàsics, ho amaguem una mica i no passa res. Però les coses no són així. Per sort, sembla que la societat està agafant consciència sobre els perills reals que tenen aquest tipus de transtorns i cada cop se'n parla més. No és una solució, per ara, però pot ser el començament d'un canvi molt necessari.
Us explico una mica per sobre el meu cas, d'acord? Porto anant a psicòlegs des dels catorze o quinze anys, més o menys. En aquell moment, a casa ens ho podíem permetre i no hi havia problema. Se'm va diagnosticar transtorn bipolar als setze, així que vaig haver de començar a veure a psiquiatres a partir d'aleshores. Francament, aquest diagnòstic mai m'ha fet massa el pes, però vaig seguir provant amb la medicació que em donaven religiosament. Res, depressió constant. L'estrany de la qüestió és que no tenia episodis de mania, però igualment, tothom convençut de que era bipolar.
Als vint-i-pocs, potser vint-i-dos, vaig tenir una recaiguda bastant gran. Feia un parell d'anys que no anava a teràpia, en aquells moments, més que res perquè vaig tenir experiències transfòbiques amb els que intentava parlar sobre el que sentia abans de sortir de l'armari i em feia por anar-hi de nou i trobar-me amb els mateixos prejudicis. Va arribar a un punt en el que ja no podia més i, per sort, gràcies al meu company, vaig poder anar a una psicòloga que estava dins d'un progama que té la ciutat per ajudar a persones del col·lectiu LGBT+. Aquella dona em va salvar la vida, us ho dic de debò. Em va agafar en un dels punts més baixos de la meva existència i em va ajudar a sortir del pou. Hi vaig seguir anant durant els següents dos anys, sempre que tenia diners.
Els diners es van acabar, però, la medicació era molt cara i vaig entrar al sistema públic. Durant els dos anys que em vaig visitar allà, he tingut a tres psiquiatres, les visites, per molt malament que estigués, es separaven en, com a mínim, tres mesos entre elles. Mai es va revisar el meu primer diagnòstic i no m'estranya. Amb vint minuts un cop cada tres o sis mesos, com pots diagnosticar a algú? El tracte amb els psiquiatres i infermers és bo, no em malentengueu. Són bons professionals, però no poden amb la quantitat de feina que tenen donar tot el seu potencial als seus pacients.
Al maig del 2021, després de mesos i mesos intentant que em visitessin, anant a urgències psiquiàtriques, em vaig prendre més pastilles de les que tocaven. Va ser horrible. El cert era que només volia deixar de sentir el dolor, no morir, però vaig acabar a l'hospital ingressat. Em vaig haver de prendre carbó per a que les pastilles no em fessin efecte (per sort, no em va caldre una neteja d'estomac). Aquella nit, una altra noia va arribar a l'hospital després de prendre's una dosis excessiva d'alguna cosa. No és normal. L'hospital és petit. No és normal que dues persones en un hospital tant petit ingressin per "intent de suicidi". Van trobar-me més problemes, així que em vaig haver de quedar ingressat allà i em vaig salvar del psiquiàtric. Em va venir a veure un dels meus antics psiquiatres, que feia la ronda per veure si havien d'ingressar al psiquiatric o no. Com a mínim vaig poder parlar amb algú, però no es va repetir durant el dia sgüent, que encara estava allà.
Em sentia més viu que mai. El cert és que hagués necessitat un transplantament de ronyó si no hagués estat per aquella estadeta a l'hospital i les analítiques que em van fer allà. Em van trobar el problema i ho vaig evitar, així que no hi ha mal que per bé no vingui. Em vaig prometre a mi mateix que no em tornaria a fer mal i que seria més bo amb mi mateix. No he tornat a atemptar contra la meva vida, cosa que em fa sentir orgullós de mi mateix.
No és fàcil. El meu diagnòstic del transtorn bipolar és mentida, francament. No ho dic perquè ara estigui maníac o alguna cosa així. He estat diagnosticat amb una altra cosa per la que no he rebut cap tipus d'ajut per la psicòloga aquella que em va salvar la vida. És a dir, no dic que no tingui problemes, clarament en tinc, de problemes. La meva depressió és gran. Molts dies em sento un inútil incapaç de fer res. El problema? El meu no és un cas tant greu com per a rebre l'ajuda que necessito. Així es podria resumir tot plegat.
La vostra salut mental és igual d'important que la vostra salut física. Feu el favor de demanar ajuda. Els serveis no són perfectes, però hi ha recursos i hi ha esperança. Teniu el telèfon 024, si esteu plantejant-vos el suicidi. Aquestes línies són molt, molt bones per desfogar-se, la gent acostuma a ser molt comprensiva. També mireu les opcions que teniu al vostre voltant per accedir a teràpia i a psiquiàtres. Potser heu d'esperar, però acostumen a ser llocs també molt comprensius amb els problemes que es tenen. Si us plau, sou importants.
Buscar feina
I com m'ho faig per a no aconseguir ni una entrevista
Sóc l'Ari Kiss i porto anys intentant trobar feina sense èxit. He enviat currículums, he enviat cartes de presentació, he agafat atacs de pànic abans de clicar el botó d'enviar. He probat de fer arribar els currículums amb foto, sense, fets amb diferents estils, posant certes coses o altres... i res, ni al supermercat ni d'home de fer feines ni res de res. El pitjor és que no he rebut notícies de que volguéssin fer-me ni una entrevista.
Jo no ho sé com la gent s'ho fa per a que el truquin per entrevistes, ja no diguem com ho fan per aconseguir feines. Estic molt perdut i el tema ja m'està començant a afectar a nivells mentals perquè penso que alguna cosa no està bé en mi, però el cert és que si ni saben qui sóc, com he de ser jo el problema. Potser són els meus currículums, però jo com a persona, no.
El que em molesta bastant és que la majoria d'empreses ni et diuen que han rebut el currículum, saps? Podrien dir, hem rebut el teu currículum (un gràcies no ve de més) i et tindrem en compte quan hi hagi una vacant. Tant complicat no ha de ser, no? Allò, missatge automàtic, ja m'enteneu. Si l'empresa és petita, no ho demano, però si és mínimament gran, és el mínim que podrien fer, crec jo. No els ve d'aquí i queden com a senyors.
Vull aclarir que no és que sigui llepafils, em va bé qualsevol feina, de debò. Jo vull treballar i cobrar. Ja he treballat massa temps sense cobrar res i anant sempre justíssim de diners. Potser aquest és el problema...? He fet moltes coses, però no he treballat mai per compte d'altri, sento que no sé expressar tota l'experiència que he guanyat fent altres coses, com voluntariat, per exemple, o les capacitats de lideratge que es necessiten per dirigir a un grup de teatre on tothom té neurodivergències vàries, i que surti bé a l'estrena, saps? Coses d'aquestes que no sé com posar en un paper perquè potser tenen més importància que la titulació reglada més alta que tinc sigui la ESO, però de tota la vida i tots els models i els tutorials de com fer un currículum no m'han ensenyat com expressar. O potser això tampoc té importància... no ho sé.
Si he de ser sincer, la majoria de gent que conec que treballa és que algú els ha enxufat, esperen a ser funcionaris i estan en borses de treball de la generalitat o s'han passat anys en blanc com jo (amb alguna que altra aventura curta dins del món laboral). Hi ha d'altres que no, que sempre els truquen com a mínim per a entrevistes i per més que miri què els diferencia d'habilitats, experiència, fins i tot titulació, no veig massa diferència entre ells i jo. També hi ha algun que altre que tenen moltísssima experiència per motius familiars i no els hi és difícil.
De vegades penso que el "destí" no vol que treballi en les feines a les que estic aplicant i que m'espera alguna cosa més emocionant en un futur, però codony, aquest futur no arriba mai! Així que deixo de creure en el destí i simplement m'agafen ganes de plorar en un racó i pensar que sóc un inútil que no val per a res i que mai aconseguiré feina. Em dura una tarda i em torno a posar a buscar feina o a pensar en com guanyar-me la vida, buscar informació, faig plans d'empresa que no muntaré mai... i després d'una setmana enviant coses, em miro la safata d'entrada del correu, no veig ni un "rebut", torno a la meva cantonada i ploro per unes hores més. S'està convertint en un cicle viciós, ja.
El cert és que crec que em convindria treballar, molt. No només pels diners. Seria una oportunitat d'intentar tornar a aprendre a socialitzar una mica amb companys de treball, clients, potser. Agafar experiència, tenir uns horaris, una estructura... ara per ara, res de tot això va bé. Ho intento, però s'em fa difícil. Evidentment estic deprimit i això fa que els horaris, l'estructura i la socialització estiguin sota mínims... però tot es retroalimenta. Si em veig obligat a tenir uns horaris, els hauré de tenir. Podré dormir millor a la nit, si em canso a la feina... i així.
En fi, si hi ha alguna novetat, a actualitzaré, encara que no crec.
Actualitzacó!!
Per fi he fet una entrevista de treball!
Va ser per un casal anticapitalista i molt xulo que hi ha per Tarragona, per a ser cambrer o ajudant de cuina, crec, sent substitut de les treballadores oficials. Així que no, encara no tinc feina, però ja és una experiència més per el complicat camí que és trobar feina en aquest món tant complicat laboralment.
De moment, estic a la borsa de treball i potser em truquen d'aquí a quatre mesos. Espero tenir una feina estable en algun altre lloc... però en tot cas, si tinc feina i em va bé pels horaris, puc treballar igual i si no tinc feina... doncs a treballar hi falta gent!
Em vull independitzar, urgentment. Si algú veu això i busca un treballador... digueu-me alguna cosa!!!
Per què he estudiat Tanatopràxia i Tanatostètica?
Aquesta va ser una pregunta que em van fer a la classe presencial que es va dur a terme a Sant Sebastià a finals de febrer del 2020, just abans de la bogeria de la pandèmia i tot això. Estava tremolant, de debò, quan em vaig disposar a parlar. Odio parlar en públic, en un ambient de classe, i més en castellà, perquè crec que tothom jutjarà el meu accent de pa amb tomàquet i tot això. Estava a punt de plorar quan vaig respondre. Jo, el que volia, estudiant tanatopràxia i tanatoestètica era simplement ajudar a les famílies en aquest moment tant caòtic que és el tanatori, el funeral... tot això. El professor li va semblar agradar-li la resposta. La veritat és que no m'extranya perquè la noia que tenia al costat va dir que ella estudiava perquè ja havia treballat amb carn morta i pensava que no li importaria fer-ho amb els morts humans.
Amb això no dic que altres persones de la classe no tinguessin bons motius. Fins i tot això de la carn morta, si et fa feliç, doncs és un bon punt. Cadascú fa el que pot amb el que té i té les seves raons per a fer el que fa. La meva raó era aquesta, ajudar a les famílies. He viscut diversos funerals i estades en tanatoris i mai són agradables. Et passes hores i hores allà, fent el paperina amb la gent que ve a visitar-te a tu i a veure al mort. Estàs esgotat, tens ganes de que passi tot, estas moltes vegades encara en shock, veure a la persona morta, en segons quines condicions, pot ser o molt bo per al teu dol o terrible... per no oblidar-nos del tabú que envolta els cadàvers. Si simplement puc alleujar una mica la càrrega d'una família una mica en un moment com aquest, em sentiré feliç.
No he treballat encara d'això, serè sincer. Durant la pandèmia vaig acabar el curs, les pràctiques es van cancel·lar, vaig enviar currículums però no em van dir ni ase ni bèstia i tot van ser negatives quan vaig preguntar si podia fer pràctiques a les empreses d'aquí a la vora. La realitat és que Tarragona té varies funeràries, però la majoria són grans empreses que tenen seu aquí a la vora o són públiques, cosa que complica les coses perquè s'hi involucra molta buròcracia. Quan vaig veure que no aconseguiria pràctiques vaig començar a buscar feina, però llavors, la meva àvia va haver de venir a Tarragona perquè ja no podia viure sola i em vaig dedicar a la seva cura durant un any, que no vaig poder seguir buscant feina en aquest sector perquè no podia treballar fora de casa. Ara fa un parell de mesos que és morta, i estic tornant a intentar-ho, encara que segueixo sense resposta. Em sembla preocupant que la meva sol·licitud per treballar al Mercadona tingués una resposta amable, fins i tot en la negativa i, en canvi, altres empreses que van de millors, no et diguin ni que han rebut el teu currículum però me'n vaig del tema.
La qüestió és que no, no he treballat de tanatopràctic, no he treballat de funerari, res.
La gent em pregunta si em fa res la idea de tocar cadàvers, estar envoltat de cadàvers, de mort... la resposta és no. No em fa res, ho trobo fins i tot agradable. Els morts no fan preguntes estúpides (perdó, crec que és una pregunta legítima, però me l'han fet tantes vegades que fins i tot quan en parlo jo sol, m'escalfo). No em fa res tocar cadàvers perquè un cadàver no és res. És com un ninot de la persona que hi havia a dins, res en ell és humà, ja, segons la meva opinió. Tocar-los, estar envoltat d'ells, no vol dir res. No hi ha cap màgia en ells. Hi ha màgia en la vida, en viure, no en la mort, no en els cossos dels difunts.
I com en puc estar tant segur? Si no us en heu adonat, ja he dit que he passat per diverses vegades per l'exeriència dels tanatoris, de veure i, fins i tot tocar morts. No m'ha passat res. No he fet escarafalls. De fet, l'únic que he patit és el dol, després de veure o tocar a algun difunt que acostumava a ser un èsser estimat meu. I veure'ls i tocar-los, moltes vegades m'ha servit per ajudar-me en el dol. Per adonar-me de que són realment morts i deixar la part de la negació de banda i centrar-me en altres fases, en altres coses.
Amb això vull dir que no, no tinc pràctiques fetes però tampoc sóc aliè a la feina que fan els funeraris. L'he pogut veure i assistir una vegada gràcies a un molt bon home que si que és funerari. Va ser una de les experiències més enriquidores de la meva vida. Si, carn crua, però carn crua que té significat per a moltes persones que ja no podran tornar a veure a aquella persona en vida. Va ser preciós poder ajudar a fer que la persona difunta pogués lluir com lluia abans de la malaltia que va acabar amb ella. Com volia ser recordada. I si, vaig tocar, vaig veure agulles clavant-se a la seva carn, cotó dins de la seva gola... i què? Vaig posar arracades, una cosa que sóc incapaç de fer amb gent viva perquè em fa massa fàstic. Vaig veure un altre mort, aquell dia, en viu i en directe, i no estava en bones condicions, creieu-me, però no va passar res.
Amb el que vull dir és que... hi ha molt, molt tabú sobre la mort, sobre els cadàvers, però la mort és una part de la vida, la mort pròpia i la mort de la gent que t'envolta i els cadàvers, que al final són el mecanisme en que tu podies comunicar-te, conèixer, estimar, fer coses amb la persona que ha marxat. Res més ni res menys. No passen malalties per veure'ls, ni tant sols per fer-los un petó, si us ve de gust. Crec que vaig sentir que molt del tabú i de la idea errònia que els cadàvers passen malalties ve de la idea del miasma (no sé com s'escriu) però és allò de que les malalties es passen per les males olors, per l'aire "dolent" i que com que els cadàvers al descompondre's fan mala olor, doncs són "perillosos". Crec que ja fa masses anys que ja hem passat aquesta fase de la història de la medicina, no creieu? Si un difunt és recent, no té res a la pell que us hagi de preocupar si el que voleu és agafar-li la mà o besar-li el front. No us el feu, que no us ha donat consentiment, però a part d'això, no us morireu per dir adéu als vostres éssers estimats. I si, per arreglar la nostra relació amb els cadàvers, crec que em d'arreglar la nostra relació amb la mort. Ja he escrit una mica sobre el tema, però realment, per què allunyem tant la mort de les nostres vides? Després anem d'ecològics i hippis i d'amants de la natura, però pensar en la mort, el més natural del món, això no ho podem fer.
Aviat us parlaré també de com crec que les mateixes funeràries, els tanatoris i tota la indústria de la mort fomenten aquest tabú i aquesta por. Però això ho deixo per un altre dia, encara tinc certa esperança de poder treballar d'això!!
© Derets d'autor. Tots els drets reservats.